El Salón Museo del Artista Fallero acogió el viernes 16 de noviembre la entrega de los Premios Pepe Monforte i Tudela que entrega anualmente la Interagrupación de Fallas de Valencia, y que en esta ocasión han recaído en la falla Monte de Piedad, Antonio de Zárate y Juan Armiñana.
El acto de entrega de galardones comenzaba con un minuto de silencio en memoria de Daniel Lloret Serra, miembro de la Junta Central Fallera, delegado del sector El Pilar-Sant Francesc y componente de la falla Ribera-Convento de Santa Clara, que fallecía el pasado viernes.
Rafael Martí Monforte, presidente de la falla El Cid y sobrino de Pepe Monforte, fue el encargado de conducir el evento, que comenzó con un emotivo recuerdo alrededor de la figura del que fuera primer presidente de la Interagrupación.
Rosa Oliete, viuda de Monforte, acompañó en el escenario a Jesús Hernández Motes, actual presidente de la Interagrupación, y recibieron a la Fallera Mayor de Valencia, Marina Civera, a la que se le impuso la insignia del colectivo que une a las agrupaciones falleras.
Roberto Elías, secretario general de la Interagrupación, dio lectura al acta de concesión de los premios. El premio colectivo en esta décima edición ha sido para el proyecto solidario Moños Rosas de la falla Monte de Piedad de Chirivella, con el que se han recogido más de 6.000 mallas de fallera y cortes de pelo que se han utilizado en la confección de pelucas oncológicas y más de 35.000 euros para ayudar a financiar la investigación contra el cáncer, entre otros logros. Recogieron el galardón los máximos representantes de la comisión.
El premio individual ha sido concedido ex aequo a Juan Armiñana Salvador, quien fuera fundador y presidente de la falla Nou Campanar, comisión que logró siete primeros premios de la sección Especial y siete primeros de la sección Especial Infantil, y a Antonio de Zárate Moltó, presidente de la comisión de la falla Plaza de Mosén Milà durante 44 años consecutivos.
El acto finalizaba con las palabras de Hernández Motes, que en clave de cuento enunció un discurso reivindicativo del hecho fallero, haciendo referencia en no pocas ocasiones a las discrepancias en las reuniones para la confección del Bando de Fallas con diferentes entidades, así como las tensiones entre gobernantes y falleros. “Lo cierto es que guste más o menos, son dos partes que están condenadas a entenderse, y ojo, no al ‘ordeno y mando’, porque eso es pan para hoy y hambre para el día de las elecciones, no lo olvidemos”, subrayó. A continuación pueden leer íntegramente el discurso.
DISCURSO PRONUNCIADO POR JESÚS HERNÁNDEZ MOTES, PRESIDENTE DE LA INTERAGRUPACIÓN, EN LA ENTREGA DE LOS PREMIOS PEPE MONFORTE
Volguda Fallera Major de Valéncia, Regidor de Cultura Festiva i President de la Junta Central Fallera/ Secretari General de la Junta Central Fallera, membres de la corporació municipal, Presidents d’Agrupació, Presidents i Secretaris de distintes federacions falleres, membres i representants del Gremi d’Artistes Fallers, premiats, falleres i fallers, amics tots, bona nit.
Voltes i voltes l’he donat ad esta intervenció. És la quarta ocasió en la que, en tot l’orgull, puc dirigir-me a tots vosatres. Son quatre els anys en que des del càrrec que ocupe, sempre donant-lo tot per Valéncia i per les seues falles, ho porte fent en total dedicació, i hui, no tenia clar ni qué dir, ni com dir-lo.
Recorrent a la meua condició de pare, els que com yo ho son, ho entendràn perfectament, vaig a contar-vos un conte, d’eixos que tan acostumats nos tenen als fallers, i que no nos fan dormir, precisament…
Havia una vegada un grup de persones que van decidir fer una festa. Treballaven com folls cada any, se deixaven en ella molt diners dels seus ingresos económics en tal de traure-la avant, any rere any, i a lo llarc dels anys van crear, per a la societat, per al seu regne, un dels pilars econòmics i socials més importants de la mateixa. Creaven treball, riquea, cultura… tant van cridar l’atenció, que mils i mils d’habitants d’atres regnes o condats, venien a contemplar-les.
Cada vegada, cada any, eren més i més, arribaren a ser vora 400 entitats festives i culturals diferents, repartides en el seu poble.
Pero estes entitats no només feyen festes, estes entitats, a lo llarc de l’any no paraven de fer events farcits de cultura i educació, lo qual era immillorable pels seus fills, que eren educats en uns valors tant necessaris per a la colectivitat i que començaven a trobarse a faltar. També se dedicaven a aportar als més necessitats o a entitats que es dedicaven a eixos fins, tot lo que en el seu treball, eren capaços de reunir.
Una sola d’eixes entitats festives, en tan sols tres anys ha segut capaç d’entregar més de 35.000 Euros a la lluita contra el càncer infantil, mils i mils de malles de cabell, per a realizar peluques oncològiques, així com tonellades d’aliments, menjars i joguets: moltes gràcies al colectiu Falla Mont de Pietat i a la seua campanya “Monyos Roses”, sou un eixemple per a tots.
I d’estes coses, qué poc se parla als diaris, ¿veritat? Igual és que això no és noticia, atres coses si, clar…
Cada una d’eixes entitats, genera anualment o recursos y colabora en les persones més necesitades. ¿Quant aportaran cada any?. Eixe diners, ¿podria asumir-lo el seu poble, el seu regne?
Atra entitat ha entregat una furgoneta refrigerada a Casa Caridad, crec que els diuen “Federació de Primera A” o alguna cosa així…
Uns als que la gent crida “Els Generals” van recollir també mils i mils d’euros i mils i mils de tonellades de coses, aliments…
Uns que es feyen cridar “Micaelos” porten molts anys recollint i recollint, ajudant i ajudant… podriem nomenar a qualsevol entitat d’elles, qualsevol en més cantitat o en manco, totes, fan el seu donatiu, perque tenen això dins del seu ADN.
No eren massa noticia als diaris, ¿veritat? Eixes entitats sols donen que problemes, ¿veritat?
¿Sabeu una cosa? Si eixes entitats no existiren, tindrien que inventar-se.
En este maravellós regne, en totes i cada una d’estes entitats, hi han persones que les guíen. Gent que sacrifica el seu temps, els seus hobbies, la seua vida personal i a la seua familia, per donar a eixa festa lo millor.
Quaranta quatre anys al front d’una d’eixes entitats, no s’havia vist mai i difícilment se tornarà a vore més, porta un gran ciutadá, un gran de la festa, Antonio de Zarate i Moltó. ¿No t’agradaria ser el President de la Unió Veïnal del poble? Podries, possiblement explicar quins son els beneficis per a tot el poble, d’una festa com la que tenim, vore no només els problemes, sino també les ventages.
Com en qualsevol poble, hi havien rics, clase mija, gent en manco possibilitats, gent en unes idees, atres con idees completament diferents, empresaris, treballadors, governants… pero lo bo que tenia esta festa, és que tots junts, convivien i s’ajudaven, oblidant les seues diferències, obviant-les, pel seu fi comú: traure avant la seua festa.
Durant molts anys, una persona, totalment enamorada d’esta festa, un gran empresari del seu regne, va tindre l’oportunitat de donar als seus ciutadans les obres d’art més impressionants, tant que jamai podrán ser oblidades per tot aquell que pugué contemplar-les. Ixcà que en el maravellós regne d’esta historia, existiren molts en eixe amor a la seua terra, a la seua festa. Moltes gràcies Juan Armiñana i Salvador, i per cert, si alguna vegada te lo penses, ¿no t’agradaria ser el President de la Confederació Empresarial del teu regne? Així podríes explicar-les a alguns, quin és el valor d’eixa festa, millor nos aniria a tots…
El regne, com no, tenia els seus governants, i el poble cada quatre anys els triava, per cert, estem ya molt prop de fer-lo, ¿recordeu, no?
Moments fàcils i difícils (fàcils pocs, per cert), ha tingut l’història d’este poble, des del seu naiximent. En ocasions, la gent d’esta festa tan gran, no entén els mandats dels seus governants i clar, ho han dit, lo diuen, sempre ho diran i ho reivindicaran.
Des de que en este regne se van crear estes entitats festives, la seua única forma de tractar cada tema, ha segut, és i será, la democrática. Tots opinen, tots voten i tot se decidix per majoria.
I sempre han hagut tensions, i moltes, entre governants i festers, i inclús moments en els que gent sense educació, en una banda i en l’atra, ha llançat greus insults, sempre injustificats.
Lo cert és que agrade més o manco, son dos parts que están condemnats a entendre’s, i ull, no al “ordeno i mando”, perque això és pa per a hui i fam pel dia de les eleccions, no l’oblidem.
En lo que també ha creixcut esta festa, és en les molèsties, que coneixen perfectament els festers i que patixen tots els ciutadans. Qué fácil i en quina alegría nos duriem tots, si arrivàrem a un pacte de mínims entre tots els governants, governen o no. Qué fácil seria colaborar en unes ajudes justes, als que tant, i tots els dies, tots els anys, ploga o faça sol, oferixen estes entitats al seu poble…
Les entitats demanen catorze dies com a màxim poder ocupar la ciutat, pero, ¿qué oferixen a canvi? A vegades se nota a faltar eixe governant que ixca en defensa d’eixos ciutadans que units, per una causa, units en aportar riquea i millons de visitants al seu regne, lluiten dia a dia per la festa del poble.
El rei no necesita que comerciants que en cervell històric i poc ensanche, se juramenten en criticar qualsevol cosa que olore a falles. Seria molt millor, per ad ells i per al poble al que servixen i no al revés, que s’uniren a la celebració de mils i mils dels seus clients, i que en tots els ciutadans, fruïxen de la seua festa, participant junts en la riquea. Que no se queden en el fum que fan les bunyoleries, en el fum que fan les paelles… ¿Eixe és el major problema del seu negoci, o del seu regne?
Puig i Oltra, Oltra i Puig, i Marzà, clar, esta festa que crearen els habitants d’este regne, ha segut reconeguda mundialment per la UNESCO com a Patrimoni de l’humanitat. ¿Ho ha notat la festa?
¿Qué haveu fet per mantindre viu este patrimoni? Penseu-lo. Financieu i ajudeu a atres entitats, de fins més… oscurs, que no fan dia a dia la llavor per Valéncia que fan les falles, fan atra llavor, ¿no?. ¿Qué espereu?.
En el regne també hi han escrivans o informadors. Son aquells i aquelles que mai generaran discordia i conflicte entre els seus ciutadans. Aportaran notícies positives, d’unió, de cooperación entre la gent del regne, de reconeiximent de lo gran d’esta festa. En este regne tenim gent que unix, no tenim un Moises, que nos separe les aigües, que dividixca en parts diferents ni aigua, ni a les seues gents, ni l'he vist ni m'agradaria vore-lo. Necessitem gent que unixca, no que nos separe.
En fi, una historia, un conte on el poble va crear, i mantindre fins l’actualitat, una festa a la que se le cridà Falles. En el Regne de Valéncia i que encara, les seues gents esperen en entusiasme a uns governants que la protegixen, valoren les seues necessitats i les defenguen en honor, per ser lo que son: La millor y més gran festa del món.
Vixca les falles.
Vixca Valéncia.
